Manifest
Un home del poble de Neguà, a la costa de Colòmbia, va aconseguir arribar al cel. A la tornada, va explicar que havia contemplat, des d'allà dalt, la vida humana. I la definí així: “Les persones som un mar de petits focs”.
“El món és això” — revelà —. “Un munt de gent, un mar de petits focs.
Cada persona brilla amb llum pròpia enmig de totes les altres persones. No hi ha dos focs iguals. N’hi ha de grans i de menuts, i focs de tots colors. Hi ha gent de foc serè, que ni se n’adona quan bufa el vent, i gent de foc boig, que omple de espurnes el seu voltant. Alguns focs són babaus, no escalfen ni il·luminen; però, en canvi, n'hi há d'altres que cremen la vida amb tant de delit que no els pots mirar sense parpellejar, i si t’hi acostes, t’encenen”.
1. Cada vegada és més difícil veure amb claredat en aquest món, fins i tot per a aquelles persones que més ens obstinem a mirar amb molta atenció. Un aire tebi i fosc arriba dels dipòsits de petroli espoliats en l'Orient Mitjà, dels vaixells, dels avions, de les carreteres, dels ferrocarrils pels quals els pobles del món continuen rendint tribut als imperis. Els pobles som només peces trencades d'un trencaclosques que manegen mans alienes, en un joc amb regles fetes amb paranys i al qual sempre guanyen els mateixos. La guerra contra la humanitat és una guerra contra la raó, que apaga a poc a poc petits focs a tot el món.
2. Parpellejar és enfervorir els focs. Unir les peces, reconstruir el puzle. La solidaritat abans era una mostra de generositat; avui és una necessitat. Si ahir era un dever lluitar contra la lògica imperial, avui és una qüestió de supervivència: local, nacional, regional, continental i mundial. Tres camps fonamentals criden la nostra atenció:
a) la constel·lació de moviments socials, revolucions, salts i transformacions que ens arriben d'Amèrica Llatina; l'Amèrica de venes ensangonades que van arrasar els imperialismes hispà i portuguès; l'Amèrica que ens ensenya lliçons a nosaltres, invisibles en aquest racó d'Europa, i que algun dia farà front al veí abusador que tenen en el nord, que sempre es va creure amb dret a estendre el seu pati;
b) el món àrab i islàmic, espai solcat pel colonialisme europeu durant anys, criminalitzat per la premsa occidental i que ha d'exercir la seva pròpia veu i resistència; tots els pobles del món tenim un deute pendent amb els pobles palestí i saharià, però també amb l'iraquià, afganès, libi o sirià entre d’altres, agredits amb ferotgia per un imperialisme insaciable;
3. Una nació invisible també és una nació impossible. Vivim en un petit país atlàntic, d'història, cultura i llengua mil·lenàries, que és invisible al món. Però per a arribar a la idea d'invisibilitat cal reconèixer l'existència del visible. Per parlar de la Galiza invisible cal pensar en una Galiza visible.
4. Ens havien demanat maduresa, resignació, conformisme o rendició. Però tot això ja ho escoltem moltes vegades. Nosaltres parlarem de llibertat, de memòria i de futur;construirem, en l'oceà de l'asfíxia, una petita illa de dignitat, una minúscula Cuba d'inconformistes.
5. No construirem una altra piràmide. Construïm d'a baix per a dalt la democràcia participativa que no se substitueix per espots publicitaris, per la tirania de les marques i el consum.
Per avançar, en diagonal, en ziga-zaga, però sense intermitències. Col·labora, contribueix, apropa't a aquest petit Mar de Focs. I que cremi el món!
***
MAR DE LUMES — Comité Galego de Solidariedade (“Mar de Focs — Comitè Gallec de Solidaritat Internacionalista”) és una organització gallega que treballa a l’àmbit de la solidaritat internacional, amb aquests tres principis fonamentals:
“El món és això” — revelà —. “Un munt de gent, un mar de petits focs.
Cada persona brilla amb llum pròpia enmig de totes les altres persones. No hi ha dos focs iguals. N’hi ha de grans i de menuts, i focs de tots colors. Hi ha gent de foc serè, que ni se n’adona quan bufa el vent, i gent de foc boig, que omple de espurnes el seu voltant. Alguns focs són babaus, no escalfen ni il·luminen; però, en canvi, n'hi há d'altres que cremen la vida amb tant de delit que no els pots mirar sense parpellejar, i si t’hi acostes, t’encenen”.
(Eduardo Galeano — El món)
1. Cada vegada és més difícil veure amb claredat en aquest món, fins i tot per a aquelles persones que més ens obstinem a mirar amb molta atenció. Un aire tebi i fosc arriba dels dipòsits de petroli espoliats en l'Orient Mitjà, dels vaixells, dels avions, de les carreteres, dels ferrocarrils pels quals els pobles del món continuen rendint tribut als imperis. Els pobles som només peces trencades d'un trencaclosques que manegen mans alienes, en un joc amb regles fetes amb paranys i al qual sempre guanyen els mateixos. La guerra contra la humanitat és una guerra contra la raó, que apaga a poc a poc petits focs a tot el món.
2. Parpellejar és enfervorir els focs. Unir les peces, reconstruir el puzle. La solidaritat abans era una mostra de generositat; avui és una necessitat. Si ahir era un dever lluitar contra la lògica imperial, avui és una qüestió de supervivència: local, nacional, regional, continental i mundial. Tres camps fonamentals criden la nostra atenció:
a) la constel·lació de moviments socials, revolucions, salts i transformacions que ens arriben d'Amèrica Llatina; l'Amèrica de venes ensangonades que van arrasar els imperialismes hispà i portuguès; l'Amèrica que ens ensenya lliçons a nosaltres, invisibles en aquest racó d'Europa, i que algun dia farà front al veí abusador que tenen en el nord, que sempre es va creure amb dret a estendre el seu pati;
b) el món àrab i islàmic, espai solcat pel colonialisme europeu durant anys, criminalitzat per la premsa occidental i que ha d'exercir la seva pròpia veu i resistència; tots els pobles del món tenim un deute pendent amb els pobles palestí i saharià, però també amb l'iraquià, afganès, libi o sirià entre d’altres, agredits amb ferotgia per un imperialisme insaciable;
3. Una nació invisible també és una nació impossible. Vivim en un petit país atlàntic, d'història, cultura i llengua mil·lenàries, que és invisible al món. Però per a arribar a la idea d'invisibilitat cal reconèixer l'existència del visible. Per parlar de la Galiza invisible cal pensar en una Galiza visible.
4. Ens havien demanat maduresa, resignació, conformisme o rendició. Però tot això ja ho escoltem moltes vegades. Nosaltres parlarem de llibertat, de memòria i de futur;construirem, en l'oceà de l'asfíxia, una petita illa de dignitat, una minúscula Cuba d'inconformistes.
5. No construirem una altra piràmide. Construïm d'a baix per a dalt la democràcia participativa que no se substitueix per espots publicitaris, per la tirania de les marques i el consum.
Per avançar, en diagonal, en ziga-zaga, però sense intermitències. Col·labora, contribueix, apropa't a aquest petit Mar de Focs. I que cremi el món!
